El Teatre-Museu Dalí mostra juntes per primera vegada dotze obres de l'època surrealista

El Teatre-Museu Dalí reobre aquest dissabte les seves portes després de 4 mesos de tancament a causa de la pandèmia. Ho farà amb una nova exposició temporal, Dalí: "el surrealisme soc jo!” Paisatges fora del temps, que reuneix dotze obres de l'època surrealista juntes per primera vegada. La Fundació Gala-Salvador Dalí les ha presentat aquest divendres a les onze del matí de la mà de Montse Aguer, directora dels Museus Dalí i comissària de la mostra, i de Carme Ruiz, curadora en cap i comissària adjunta. Són onze olis dels anys 1926 fins al 1937, a més de Poesia d'Amèrica (1943) que mostra com els trets surrealistes segueixen presents en l'obra posterior de l'artista.

Són teles, cartrons i fustes d'execució minuciosa que conformen una bona mostra del què va ser la contribució de Salvador Dalí al moviment Surrealista. Per la seva rellevància han estat sol·licitades en exposicions internacionals com ara Rússia, Japó o Austràlia i és per aquest motiu mai han coincidit en un mateix espai.

Rebel·lia, llibertat i mètode paranoicocrític

"El surrealisme soc jo!". Aquesta sentència de Salvador Dalí ha esdevingut profètica. Dalí s'ha convertit en el més cèlebre i admirat dels surrealistes i la seva iconografia està integrada en l'imaginari popular. Dalí personifica la transgressió, la llibertat, la rebel·lia, el poder de desdibuixar la frontera entre art i realitat quotidiana. En l'àmbit artístic, Dalí és conegut també per ser el creador del mètode paranoicocrític.

Un mètode irracional de coneixement de la realitat, amb les dobles imatges o imatges invisibles, que ens remeten als fenòmens de percepció o d'interpretació de la realitat, molt més complexa del que apareix en una primera mirada. A més, el seu paisatge, un referent constant i etern a la seva obra, que ha esdevingut universal, és també el que el caracteritza i li permet tant traduir el seu imaginari surrealista en termes visuals, com potenciar la funció simbòlica de les imatges per cercar una realitat més profunda. El surrealisme és un element consubstancial a la idiosincràsia de Salvador Dalí.

El pintor escriu: “L'home té dret a l'enigma i als simulacres que es fonamenten sobre aquestes grans constants vitals: l'instint sexual, la consciència de la mort, la malenconia física provocada per l'«espai-temps»”. Un enigma i uns simulacres que emplaça, de manera poètica o objectiva, en els seus paisatges surrealistes.

El paisatge com a nexe

A través del paisatge que Dalí reflecteix en la seva obra, podem configurar el surrealisme del pintor, que, seguint André Breton, defineix com: “Surrealisme: automatisme psíquic pur mitjançant el qual hom es proposa expressar, sigui per l'escriptura, sigui verbalment, sigui de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament, dictat del pensament en absència de tota mena de control estètic o moral.” Amb aquesta expressió, Dalí es fa seva la definició que André Breton publica al Primer manifest del surrealisme de 1924.

Home amb el cap ple de núvols és l'obra metafòrica que dona pas a aquests Paisatges fora del temps. Un home integrat al paisatge, al cel, en aquest cas, una simbiosi home-paisatge, que ens ofereix una obertura cap a l'exterior, metamorfosant el subconscient en una realitat tangible i precisa, amarada en un cromatisme especial que remet al somni o a l'al·lucinació. Dalí mateix és un home que s'identifica amb el paisatge, que s'hi simbiotitza i que el reivindica sistemàticament. Fins i tot declara: “Estic convençut que jo soc el Cap de Creus i que encarno el nucli viu d'aquell paisatge. La meva obsessió existencial és assimilar-me al Cap de  Creus, constantment”.

El seu és un paisatge àrid i mineral, amb horitzons marcats, amb cels límpids i núvols que es volen assemblar als d'Andrea Mantegna. Un paisatge amb referències a la història de la pintura, i a pintors com Jan Vermeer o Velázquez, i altres contemporanis com Giorgio de Chirico, o també, en un altre pla, Yves Tanguy o René Magritte.

A través de les dotze pintures d'aquesta exposició, que van de l'any 1926 al 1943, volem incidir en els “elements enigmàtics” i en els paisatges que fan tan singulars les seves obres i que tenen la capacitat tant de despertar la curiositat dels espectadors com de provocar-los. Parlem de perspectives i ombres allargades, dels conceptes visible-invisible, tou-dur, de xiprers, d'objectes surrealistes fetitxistes, d'espectres i fantasmes, de Freud i la psicoanàlisi, de la percepció i de saber mirar. De lectures obertes i amb múltiples significacions, que requereixen sempre, per acabar de configurar-les, la participació i la mirada de l'espectador.

Poesia d'Amèrica

Un surrealisme que mai no abandona del tot, fins i tot quan, a l'inici de la dècada dels 40, el pintor declara que vol convertir-se en un clàssic, i és “capaç de continuar la conquesta de l'irracional pel senzill mètode d'esdevenir clàssic i perseguir aquella recerca de la Divina Proporció interrompuda des del Renaixement". Poesia d'Amèrica, un oli que pinta en el seu exili als Estats Units, és bona mostra d'aquesta influència. Aquí, el surrealisme de Dalí es tenyeix de classicisme i la geologia del Cap de Creus es confon amb la dels grans deserts americans. I una torre simbòlica, record d'infantesa, marca la perspectiva de la composició.

La declaració d'André Breton: “És potser amb Dalí, la primera vegada que les finestres mentals s'obren de bat a bat...”, ens ajuda a submergir-nos en el surrealisme de Dalí, un moviment al qual ingressa oficialment el 1929 i al qual aporta noves visions i dinamisme.

L'exposició té lloc a la Sala de les Lòggies del Teatre-Museu Dalí de Figueres. El muntatge de l'exposició ha anat a càrrec del departament de Conservació i Restauració amb la col·laboració de Pep Canaleta de 3carme33. El grafisme és d'Alex Gifreu.