Walter Benjamin: els seus darrers dies a Portbou

Els Amics dels Museus Dalí i els socis del Casino Menestral Figuerenc vam fer la ruta Walter Benjamin a Portbou el passat diumenge 18 de setembre dins el marc del cicle Refugiats, el drama actual que s'organitza del 16 de setembre al 16 d'octubre.

L'activitat va ser comentada per Pilar Parcerisas, historiadora, crítica d'art, assagista i comissària d'exposicions que va ser coguionista, juntament amb Manel Cussó - Ferrer del llargmetratge L'última Frontera. En ella es descabdellen incògnites sobre la ruta que Benjamin va seguir per creuar la frontera i també s'hi acoten les circumstàncies de la seva mort.

Vàrem començar la visita a l'estació internacional de Portbou, inaugurada l'any 1878 amb el doble paper de pas i duana. Per tant, punt vital del recorregut per a mercaderies i persones, especialment dràmatic quan pretenien escapar dels horrors de la guerra.

Seguidament vàrem còneixer el Centre cívic Casa Herrero, on vam poder observar una petita exposició de retrats de Benjamin, i de fotografies de la construcció del Memorial de Dani Karavan, inaugurat l'any 1994 en homenatge als 50 anys de la mort del filòsof i pensador que vàrem viistar per acabar la visita.

El Memorial està ubicat al costat del cementiri, el lloc ídeal per diverses raons: allà havia estat enterrat Benjamin, des d'allà es pot veure l'antic pas fronterer amb la duana i perquè la tramuntana porta el soroll que fan els trens a l'arribada i marxa de l'estació fronterera.

La primera part del memorial es tracta d'un passadís en un pendent pronunciat amb 87 graons que porten des de la plaça del cementiri fins al mar. Separant el visitant del mar, un vidre que interpel·la el pes del passat i la memòria, on hi apareix la seguent cita de Benjamin: "És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de persones celèbres. la construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom."

El segon element que forma el Memorial el trobem pujant un camí rocallós que conflueix en una olivera vella que aguanta, tot i que una mica curvada i seca, el pas del temps, el sol i la tramuntana empordanesa.

Per últim una plataforma amb un cub de pedra al mig que permet seure, meditar i gaudir del paisatge, tot i que una tanca metàl·lica s'interposi entre el visitant i l'horitzó, evocant les tanques que separaven els jueus de la llibertat en els camps de concentració nazis.

Així vàrem acabar la ruta al cementiri, davant la primera tomba de Benjamin abans que les seves despulles fossin traslladades, cinc anys després, a la fossa comuna. Una ruta per donar veu a tots els qui van patir els erros i horrors del passat i per recordar el que no hauríem de viure mai més. Ironies del temps present.

Podeu descarregar el porgrama d'actes de Refugiats, el drama actual en aquest enllaç.